DE LA HISTÒRIA
A LA MEMÒRIA

Com escriu Joanna Bourke, “la primera gran demostració del poder de l’aviació per delmar la població civil es va produir amb el bombardeig de Guernica”.

(La Segunda Guerra Mundial. Una historia de las víctimas. Barcelona, Ediciones Paidós Ibérica, 2002, pàg. 29).

A finals de març de 1937, l’Exèrcit del Nord va iniciar la campanya contra Biscaia, on es concentrava la major part de la producció de ferro, carbó, acer i les indústries químiques del país.

L’ofensiva del País Basc va començar el 31 de març, quan va tenir lloc el bombardeig de Durango per avions de l’Aviazione Legionaria italiana i la Legió Còndor alemanya. La població, oberta i indefensa, va patir un “bombardeig en estora”, que havia tingut precedents el novembre de 1936 en el bombardeig contra la població civil de Madrid i, el febrer de 1937, en el de la columna de refugiats civils que fugien per la carretera de Màlaga cap a Almeria, entre altres.

La campanya va prosseguir amb l’avenç de les tropes franquistes cap a Bilbao i el bloqueig d’aquesta ciutat, el control de la qual era essencial per la seva posició estratègica, les fàbriques d’armes i la indústria pesant. Va ser presa el juny de 1937.

El 20 d’abril es va reiniciar l’ofensiva sobre Biscaia. El 26 d’aquell mes va tenir lloc el bombardeig persistent de l’aviació alemanya i italiana sobre Gernika, situada a 15 quilòmetres de la línia de front més propera. Comptava amb 5.630 habitants, a més de refugiats, pacients als hospitals i soldats en retirada. Era una ciutat oberta sense defenses antiaèries o terrestres.

Gernika després del bombardeig de 26 d’abril de 1937 © CDBG-FMPG

El centre de la població va quedar pres per les flames, però no la Casa de Juntes, l’Església de Santa Maria i les restes del vell roure i del nou arbre, allunyades del centre. Tampoc no van resultar danyades les tres fàbriques d’armes que hi havia als afores perquè així ho va decidir el comandament aeri. En una d’aquestes es fabricaven bombes incendiàries similars a les que es van llançar contra la ciutat, la qual cosa no deixa de ser una paradoxa més de les moltes que comporta la barbàrie inherent a tota guerra.

La xifra de morts a causa del bombardeig és difícil de determinar. Segons el Govern Basc el nombre de morts va ser de 1.654.

L’atac va tenir una repercussió internacional immediata i les parts contendents el van utilitzar de manera propagandística. Durant anys les seves motivacions i responsabilitats han estat polèmiques i els historiadors han diferit en la interpretació dels fets.

El bombardeig de Gernika es va convertir en un símbol dels horrors de la guerra moderna, que utilitza l’aviació per massacrar la població civil i desmoralitzar el militar enemic que lluita al front.

Bombardeo. Dibuix de Carlos García, de 9 anys. Colònia familiar de Puebla Larga (València) (s.d. 1937-1938). © BNE (Dib/19/1/724)

També va contribuir a accelerar el procés de les evacuacions d’infants sols cap a colònies en zones segures a la rereguarda o a l’estranger, amb el suport del Govern de la República i del Govern Basc i d’organitzacions d’ajuda humanitària nacionals i internacionals.

El quadre de Picasso, Guernica, es va erigir en reflex de la matança que implica la «guerra total». El va adquirir la República Espanyola el 1937 per ser exposat al Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París, que es va celebrar el juny d’aquell any. La pintura, al·legat contra totes les guerres, s’ha convertit en una icona de l’art del segle XX.

El Guernica exposat al Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París. Davant del quadre hi ha una escultura mòbil d’Alexander Calder que porta per títol Almadén. Calder va ser l’únic artista no espanyol amb una obra al Pavelló © MNCARS

El 1998 l’Ajuntament de Gernika-Lumo va decidir convertir l’edifici que acollia els Jutjats i Correus i Telègrafs en el Museu Gernika. El 2003 va obrir les portes al públic com a Fundació Museu de la Pau de Gernika amb els objectius de contribuir a la difusió d’una cultura de pau i de defensa dels drets humans i de donar a conèixer i preservar la memòria de la Guerra Civil espanyola i, en particular, de la Guerra Civil al País Basc, que va patir més de 1.000 operacions de bombardeig entre el juliol de 1936 i l’agost de 1937.

Museu de la Pau de Gernika © FMPG

A la ciutat de Terezín les autoritats alemanyes van establir un dels camps de trànsit i un dels guetos amb més sofriment i mort, primer per als jueus del Protectorat de Bohèmia i Moràvia i més tard per a jueus d’altres països europeus.

Va ser el 1941, en el marc de la política antisemita i d’extermini implementada per l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, quan es van crear guetos, camps de concentració i de mort per als enemics del Reich, partint de criteris racials, ètnics, religiosos, polítics, genètics o de nacionalitat. 

Fins el 1945, dels aproximadament 155.000 homes, dones i infants que van passar pel gueto de Terezín, prop de 35.000 van morir per la gana, l’amuntegament, les malalties i les execucions, mentre que uns 88.000 van ser deportats als guetos de Riga, Varsòvia i Minsk, així com a altres llocs de l’Europa de l’Est ocupada pels nazis i als camps d’extermini d’Auschwitz, Treblinka i Majdanek.

Charlotta Buresová, Transport, Terezín (1943-1945) © Památník Terezín (585)

Només uns 3.800 van tornar. Altres, com el jove txec Petr Ginz, van sobreviure a través de les seves obres, testimonis vius de tragèdies individuals i col·lectives:

«Durant un any, he estat atrapat en un forat horrible;
en comptes de les vostres belleses, només tinc uns quants carrers.
Com un animal salvatge tancat en una gàbia,
et recordo a tu, Praga, conte de fades de pedra» 

Petr Ginz, Diari de Praga (1941-1942)

En les extremes condicions del gueto, molts adults enginyers, científics, intel·lectuals i artistes, van intentar sobreviure, preservar l’esperança i conrear i transmetre el seu saber. El gueto va acollir activitats culturals i educacionals dirigides també a infants, que van fer 4.387 dibuixos i que perduren com a record de la vida truncada dels seus autors.

Aquarel·la d’Eismannová Zdenka (12 anys). Terezín, 1942-1943. © Památník Terezín (12345)  

El 1944, els internats de Terezín van ser testimonis i protagonistes d’un esdeveniment únic fins aleshores en el sistema concentracionari nazi. El doctor Maurice Rossel, cap de la delegació del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), va visitar el gueto. Va ser la primera visita autoritzada a una institució humanitària durant la Segona Guerra Mundial.

Infants al «paradisíac» gueto de Terezín (1944). Maurice Rossel. © ACICR (V-P-HIST-01160-32)

Per a tal propòsit, el gueto va ser presentat com un «assentament jueu» autònom on els jueus rebien un tracte «humanitari», la qual cosa va tenir un paper important en la propaganda nazi per emmascarar les atrocitats que el Tercer Reich estava cometent a Europa. Després de la visita, Rossel va elaborar el seu informe, en el qual assenyalava l’estat generalment satisfactori del gueto, «una ciutat amb una vida gairebé normal».

Abans de la rendició d’Alemanya, el CICR va tornar a visitar el gueto de Terezín, l’abril de 1945. Malgrat algunes accions puntuals, la seva tasca en favor de jueus i altres grups perseguits durant la Segona Guerra Mundial va ser un fracàs.

Després de l’alliberament del gueto, el maig de 1945, es van socórrer uns 30.000 supervivents i altres presoners arribats en els últims dies de la guerra de Buchenwald i altres camps.

Acció d’Ajuda txeca, Terezín, 1945. © Památník Terezín (394, A 40/77)

El 1947 es va crear el Memorial del Sofriment Nacional a la Petita Fortalesa de Terezín, que va servir com a presó de la Gestapo durant la Segona Guerra Mundial. Més tard va prendre el nom de Memorial de Terezín, un lloc de preservació de la memòria i de commemoració de les víctimes de la persecució política i racial nazi durant l’ocupació del territori txec.

El Museu del gueto. El parc dels infants de Terezín. © Památník Terezín

“Vull expressar la idea que he tingut des del principi del que ha de ser Izieu:

· Un lloc que simbolitzi la denúncia dels crims contra la humanitat.

· [Un lloc que simbolitzi] la resistència a les ideologies fanàtiques […,] únic mitjà de lluita contra els règims que engendren crims com aquests.

· Més que un simple memorial o un museu, aquesta casa ha de ser un centre animador dels que lluiten amb el sentiment que transmeten les paraules de John Donne.»

Sabine Zlatin: Mémoires de la “Dame d’Izieu”. Éditions Gallimard, 1992, 95.

L’abril de 1943 el subprefecte de Belley va proposar a Sabine i Miron Zlatin traslladar-se, amb el petit grup de infants jueus que tenien el seu càrrec, a una casa que servia de colònia de vacances situada a Lélinaz (Izieu), aleshores ocupat per l’exèrcit italià.

Així, la Maison d’Izieu va acollir, des de principis de juny de 1943 i fins al 6 de juliol de 1944, la Colonie d’enfants réfugiés de l’Hérault.

Infants i adults de la colònia al costat de l’estany, agost de 1943. © Maison d’Izieu (Collection Henry Alexander)

Sabine i Miron Zlatin el 1927. © Maison d’Izieu (Collection succession Sabine Zlatin)

Durant la guerra, la Sabine, infermera de la Creu Roja, es va vincular com a assistenta social a l’Œuvre de secours aux enfants (OSE) i va obtenir autorització per visitar els camps d’Agde i de Rivesaltes, on s’amuntegaven dones i infants, separats dels homes. Una part d’ells eren jueus.

L’OSE tractava de treure infants jueus dels camps i els portava a les cases que tenia o bé els col·locava en famílies cristianes. Quan els alemanys van ocupar la zona sud de França, a finals de 1942, l’OSE va anar tancant les seves cases.

Va ser llavors quan la Prefectura de Montpeller va demanar a la Sabine, en la seva qualitat d’infermera de la Creu Roja, que s’ocupés de 17 infants jueus que es trobaven sols a Campestre. Amb l’ajuda del Secours National, el matrimoni Zlatin va arribar amb els infants a Chambéry i va prendre contacte amb el subprefecte de Belley. El juny de 1943 els infants van ser instal·lats a Izieu. Per la colònia hi van passar uns cent menors. L’objectiu era buscar-los famílies o institucions que els acollissin o intentar passar-los a Suïssa.

 Infants i adults de la colònia davant de la casa, estiu de 1943. La majoria van morir a Auschwitz. © Maison d’Izieu (Collection succession Sabine Zlatin)

El març de 1943 el matrimoni Zlatin era conscient de la necessitat urgent de tancar la colònia. L’1 d’abril la Sabine va marxar a Montpeller per provar d’arreglar la partida dels infants. El dia 6, vigília de l’Operació Primavera, la Gestapo de Lió, per ordre del seu cap, l’oficial de les SS Klaus Barbie, va irrompre a la colònia i es va emportar els 44 infants i els 7 adults, entre els quals hi havia el Miron Zlatin. El nen més petit era l’Albert Bulka (Coco), que tenia 4 anys.

D’esquerra a dreta: Marcel Bulka, el seu germà Albert i Alec Bergman. Aquest últim va sortir de la colònia abans de la batuda i va sobreviure. Estiu de 1943. © Maison d’Izieu (Collection succession Sabine Zlatin)

El 8 d’abril es registrava la seva entrada en el camp de Drancy. Des d’allà els infants i quatre dels adults van ser portats a Auschwitz, on van morir a la cambra de gas. Només va sobreviure l’assistent Léa Feldblum.

Miron Zlatin, juntament amb Théo Reis i Arnold Hirsch, van ser deportats cap a la zona del Bàltic. Al camí es va perdre el rastre dels dos adolescents. Miron va ser afusellat a Reval (l’actual Tallin) el 31 de juliol.

Mentrestant, Sabine provava d’esbrinar què havia passat amb els infants i adults, en particular amb el seu marit, i es comprometia amb la Resistència. Després de l’Alliberament va organitzar l’arribada de deportats a l’hotel Lutetia, convertit en centre d’acolliment. Després del tancament del centre el 1945 es va instal·lar a París. Des d’aleshores i fins a la seva mort no va cessar en la seva lluita contra l’oblit.

Placa col·locada el 7 d’abril de 1946 a l’edifici on s’allotjaven els infants, en record d’aquests i dels adults víctimes de la batuda del 6 d’abril de 1944. © Maison d’Izieu

En el llarg camí per la recuperació de la memòria dels fets ocorreguts a la Maison d’Izieu, el procés a Klaus Barbie té un significat crucial. Després de la guerra, Barbie va aconseguir escapar sota la protecció del servei d’intel·ligència nord-americà (CIA). Tanmateix, gràcies a la determinació de l’advocat Serge Klarsfeld i de la seva esposa Beate, va ser localitzat a Bolívia i extradit a França. Entre el maig i el juliol de 1987 se’l va processar a Lió. Va ser el primer cas de crims contra la humanitat jutjat a França.

Després del procés va sorgir la idea de crear un memorial a Izieu, que va ser inaugurat el 24 d’abril de 1994 pel president de la República Francesa François Mitterrand.

La política antisemita va assolir l’auge a Itàlia amb la creació d’un sistema de camps, conseqüència de la política de persecució, detenció i deportació de jueus i antifeixistes, desenvolupada per la República Social Italiana (1943-1945), amb la col·laboració policial i administrativa de l’ocupant nazi. Un d’aquests camps va ser el de Fossoli, implementat pel Govern italià el desembre de 1943.

Fossoli, camp nacional de deportació d’Itàlia. © Archivio storico comunale di Carpi. CRE

Per Fossoli hi va passar el supervivent de l’Holocaust Primo Levi, al costat de més de 5.000 presos polítics i racials, dones, nens i homes deportats a camps de concentració i extermini nazis, com Auschwitz, Mauthausen, Dachau, Buchenwald, Flossenburg i Ravensbrück.    

Sé què vol dir no tornar.
A través del filat
He vist el sol caure i morir;
Vaig sentir lacerada la meva carn
Per la veu de l’antic poeta:
«Els sols poden caure i tornar:
Nosaltres, en extingir-se la breu llum,
Hem de dormir una nit infinita»

Primo Levi, L’ocàs de Fossoli

Una de les dones internades va ser Ada Michelstaedter Marchesini, posteriorment deportada i assassinada a Auschwitz. A la seva tragèdia hi van sobreviure les cartes que va escriure al seu marit i que narren la vida al camp de Fossoli, marcada per les distàncies doloroses, l’esperança, la por i la incertesa. En la seva darrera carta deia:

Beppi meu, com m’hagués agradat veure’t una vegada més abans de la meva partida! Com hauria desitjat tenir notícies del nostre tresor i de tota la meva família i la teva! Això no m’és concedit i me’n vaig amb el pensament i el cor ple de vosaltres, els meus estimats, qui sap si tornaré o quan.

Carta d’Ada Michelstaedter Marchesini, 31 de juliol de 1944. © Fondazione Fossoli

En acabar la Segona Guerra Mundial, el camp va ser transformat en un centre d’acolliment de refugiats estrangers, altres víctimes civils d’una guerra que va deixar milions de persones vagant per una Europa en ruïnes. 

Centre d’acolliment d’estrangers indesitjables, 1947. © Fondazione Fossoli

El 1947, l’antic camp de concentració va ser transferit a l’Obra dels Petits Apòstols, rebatejada com a Nomadelfia. Lloc de desenvolupament d’una utopia humanitària i comunitària, la comunitat buscava acollir i assegurar un futur a les víctimes més innocents de la guerra, els nens, orfes o abandonats, així com els adolescents, amb l’ajuda de les «mares vocacionals». Amb el trasllat el 1952 de la comunitat a Grosseto, a Fossoli (ja anomenat Villaggio San Marco) hi van arribar refugiats d’Ístria i la Dalmàcia que hi van residir fins el 1970.      

La comunitat Nomadelfia, «on la fraternitat és llei», 1947. © Fondazione Fossoli

Després d’una dècada del final de la guerra i en ocasió del desè aniversari de l’alliberament, es va donar pas a la recuperació de la història de la deportació gràcies a iniciatives familiars d’antics deportats i d’organitzacions. El 1955 es va inaugurar la «Mostra nacional dels camps nazis», la primera d’aquest tipus feta a Itàlia amb el fi de divulgar el fenomen de la deportació.

«Mai més un camp de concentració al món». Mostra nacional dels camps nazi, Carpi, 1955. © Fondazione Fossoli

La mostra itinerant va revifar el procés de memòria i va crear el terreny fecund per donar una estructura permanent al record de la deportació. Després d’anys de treballs, l’octubre de 1973 es va inaugurar el Museu Monument al Deportat a Carpi, el primer d’aquest tipus a Itàlia.

Inauguració del Museu Monument al Deportat de Carpi. © Fondazione Fossoli

Aquesta obertura va representar una fita important del sistema de la memòria, que va conduir a la creació gradual d’un itinerari educatiu per comprendre la història, reflexionar sobre el passat i la contemporaneïtat, a partir del coneixement de llocs emblemàtics, tasca a la qual també ha contribuït la Fundació Fossoli des de la seva creació el 1996.

El Museu Nacional d’Història Contemporània es va crear el 1948 com a Museu d’Alliberament Nacional de la República Popular d’Eslovènia. El propòsit era posar a disposició del públic de postguerra els materials, esdeveniments i ideals de la lluita per l’alliberament nacional, per la qual cosa es va dur a terme una exposició. El 1962 el museu va passar a anomenar-se Museu de la Revolució Popular i va començar a recopilar material relacionat amb el moviment comunista, el Partit Comunista, la revolució popular a Eslovènia i el règim socialista establert. A la dècada de 1980 el museu va ampliar l’abast dels materials recopilats incloent a les seves col·leccions una gamma més àmplia d’objectes del segle XX.

Durant la Segona Guerra Mundial, la premsa partisana va ser una part important de la revolta en la lluita cultural. Va inspirar la lluita d’alliberament nacional i hi va donar suport moral. Les impremtes il·legals van produir llibres, fullets i publicacions periòdiques, cartells, avisos, fullets i documents falsificats dels ocupants, etc. Instaren la gent a rebel·lar-se, la van informar, ensenyar, guiar, encoratjar i fins i tot, indirectament, la premsa va salvar vides.

Teatre de titelles dels partisans creat per l’escultor Lojze Lavrič © MNZS

Creat després de l’alliberament de Bela Krajina i compost per 16 titelles de fils. El primer espectacle, de teatre de propaganda a l’aire lliure, Jurček in trije razbojniki (Jurček i els tres bandits) es va estrenar la vigília de Cap d’Any de 1944 i, posteriorment, va fer una gira pel territori alliberat.

Drac de llauna amb ornaments d’os, obra de Nande Vidmar feta a Rinicci © MNZS (Collection of objects from the concentration camps and prisions)

L’obra de Nande Vidmar, feta al camp de concentració de Gonars, inclou treballs realistes i documentals, i abasta retrats i representacions de la vida dels internats i del camp de concentració, elaborats principalment amb guix i llapis. A Rinicci, Vidmar va treballar en un taller on els interns elaboraven objectes decoratius de llauna i os.

El Museu manté diverses exposicions permanents com la titulada «Els eslovens al segle XX» o la destinada a la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències. En aquestes i altres exposicions, a més dels objectes, les col·leccions fotogràfiques permeten mantenir el ritme dels processos socials que donen forma a la visió històrica del passat.  

Després de la guerra, tant Iugoslàvia com Eslovènia estaven devastades i l’única esperança era l’ajuda estrangera que va arribar a través de la United Nations Relief and Rehabilitation Administration. A Eslovènia, aproximadament un 70 % de la població depenia de l’assistència que facilitava l’organització, que es va mantenir fins al 20 de juny de 1947.

El 1994, tres anys després que Eslovènia obtingués la independència, el museu va passar a dir-se Museu d’Història Contemporània, de manera que va ampliar, encara més, l’àmbit de les col·leccions per incloure-hi des del començament del segle XX fins a l’actualitat. El 2001 es va establir com a Museu Nacional d’Història Contemporània.

Canó d’infanteria alemany de 75mm ©MNZS