EL COMPROMÍS
DE LES DONES
I L’AJUDA HUMANITÀRIA TRANSNACIONAL

Tot i que les dones sempre van ser presents, d’una manera o altra, a les guerres d’abans del segle XX, la seva participació hi va tenir un caràcter excepcional i invisible. Fou a partir de la Primera Guerra Mundial que se’n produí una mobilització sense precedents.

Les dones que van dur a terme una activitat fora de l’esfera de la llar es van centrar en tres àmbits bàsicament. En primer lloc, van participar a la rereguarda en els diferents sectors econòmics (agricultura, indústria, transport, banca, comerç, telecomunicacions, ensenyament, etc.). En segon lloc, van estendre la seva tasca assistencial (vinculada tradicionalment a l’àmbit domèstic) als camps de la sanitat i de l’ajuda humanitària als soldats ferits i persones en situació de desemparament i necessitades de socors per sobreviure. En tercer lloc, en alguns països se’ls va donar la possibilitat de tenir responsabilitats diverses als fronts de guerra.

Tres dones escampant quitrà en un carrer de Londres. Fotografia d’Horace Nicholls (sense data, ca. 1916). © IWM (Q30876)

En el camp de la sanitat, les dones van destacar com a infermeres i metges, i de manera més específica en la cirurgia, com en el cas d’Elsie Inglis i Frances Ivens. Cal assenyalar que hi va haver una mobilització transnacional: van arribar a Europa sanitàries australianes, canadenques, neozelandeses, etc., que es van integrar en diferents organitzacions i que van treballar al costat de les nacionals de diferents països en hospitals a la rereguarda i també a primera línia del front, en hospitals de campanya i en ambulàncies medicalitzades, com l’organització Scottish Women’s Hospitals for Foreign Service, que proporcionava serveis mèdics als fronts dels països aliats.

Un altre cos de voluntàries que es van allistar per dur a terme serveis sanitaris, de cuineres, cambreres, etc., va ser el Women’s Army Auxiliary Corps (1917-1921), també conegut com Queen Mary’s Army Auxiliary Corps, cos femení auxiliar de l’exèrcit britànic. De la mateixa manera, es podrien citar organitzacions com First Aid Nursing Yeomanry, Voluntary Aid Detachment, Queen Alexandra’s Imperial Military Nursing Service o American Women’s Hospital, entre d’altres.

Cartell de reclutament del Women’s Army Auxiliary Corps (sense data, ca. 1917). © IWM (ART PST 13171)

No podem deixar de mencionar les dones que es van inscriure com a voluntàries en organitzacions quàqueres com la Friends Ambulance Unit, o les que van participar com a infermeres en les diferents organitzacions nacionals de la Creu Roja o en el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR). Durant la guerra, el CICR va patir una transformació profunda amb la creació de l’Agència Internacional de Presoners de Guerra, on van treballar unes 3.000 persones, de les quals dos terços eren dones.

Infermeres de la Creu Roja francesa. Fotografia de Bain News Service (ca. 1914-1915). © LOC (LC-DIG-ggbain-17067)

Agència Internacional de Presoners de Guerra. Fitxer britànic. © ACICR (V-P-HIST-00581-24)

El 1914 la majoria de les dones europees havien donat suport a la guerra. Una part de les feministes consideraven que era una oportunitat per sortir de l’àmbit domèstic i incorporar-se a les tasques que deixaven lliures els homes. Fins i tot les reivindicacions pel dret al vot van quedar suspeses davant d’aquesta nova realitat.

Tanmateix, i malgrat que al si de les societats dels països bel·ligerants les actituds pacifistes s’identificaven amb l’antipatriotisme, hi va haver dones que es van oposar activament a la guerra. Un exemple fou el Congrés Internacional de Dones, inaugurat a la Haia el 28 d’abril de 1915.

Jane Addams (segona per l’esquerra) i altres delegades a la coberta del vaixell que les portaria a la Haia, on s’havia de celebrar el Congrés Internacional de Dones (1915). LOC (George Grantham Bain Collection (LC-DIG-ggbain-18848)

El 1919 una Europa devastada per la guerra s’enfrontava a enormes seqüeles demogràfiques, econòmiques i geopolítiques. Als milions de soldats i de població civil morts durant la contesa, calia afegir-hi els soldats ferits i mutilats i els civils que morien com a conseqüència d’epidèmies i fam. Les més terribles, sens dubte, foren la pandèmia de grip de 1918 i la fam russa de 1921-1922.

A tot això cal sumar-hi els enormes desplaçaments de població des dels seus llocs d’origen a conseqüència de l’esfondrament de quatre imperis (rus, austrohongarès, alemany i turc) i les repatriacions de presoners de guerra, tant militars com civils.

Cementiri, Étaples (França). Autora: la fotògrafa Olive Edis, 1919. © IWM (Q8027)

Aquestes situacions noves van obligar les organitzacions d’ajuda humanitària, com el Comitè Internacional de la Creu Roja, a establir una veritable col·laboració interinstitucional i transnacional amb diferents organismes d’ajuda, alhora que es propiciava la creació d’altres organismes que responguessin a les greus emergències en les quals es trobaven les poblacions en aquells primers anys de la postguerra. En aquest marc se situa l’origen de Save the Children Fund i del Servei Civil Internacional (SCI).

Save the Children Fund es va crear el maig de 1919 per iniciativa d’Eglantyne i Dorothy Jebb amb l’objectiu d’ajudar els infants alemanys i austrohongaresos, fet que va provocar que fos censurada per la premsa britànica per no establir distinció entre els infants dels vencedors i els de l’enemic. Quant a l’SCI va sorgir el 1920, a Suïssa, per iniciativa d’un grup de pacifistes agrupats entorn de l’enginyer suís Pierre Cérésole.

Foto d’Esnes (França), el primer campament de treball de l’SCI. S’hi aprecien les cabanes construïdes pels voluntaris de l’SCI, tot i que la destrucció del poble és encara visible (ca. 1921). © SCI Archives (The first workcamp of Service Civil International 1920 – Archives Documentation)

La Gran Guerra havia provocat la mobilització massiva de les dones fora de l’àmbit domèstic, però tot just acabada la contesa governs i partits polítics les van pressionar o directament obligar a retornar a la llar, de manera que van haver de deixar els seus llocs de treball, que van ocupar de nou els homes. Malgrat això, la guerra havia eixamplat els horitzons de les dones i produït profunds canvis que es van començar a apreciar gradualment els anys següents.

Com una manera de reconèixer el paper que les dones havien desenvolupat durant la guerra, entre 1918 i 1921 una part dels països bel·ligerants els van reconèixer el dret al vot, amb diverses restriccions segons els casos. En altres països va caldre esperar al final de la Segona Guerra Mundial, com en el cas de França, que el va aprovar el 1944.

Aquest dret al vot, pel qual tant havien lluitat les sufragistes des de mitjans del segle XIX, va constituir una conquesta important, però la veritable revolució van ser els canvis que es van començar a fer visibles en els comportaments, la manera de vestir, les relacions sexuals o els costums de les dones, i l’augment lent, però continuat, de la seva presència en llocs públics i de treball.

En aquest sentit, la Guerra de 1914 va obrir per primera vegada en la història el camí cap a una “societat mixta” en la qual circulaven i es relacionaven lliurement homes i dones. Va ser un avenç lent, però imparable.

Campanya del Ministeri de Treball. Gran Bretanya, 1919. Litografia. © IWM (PST 5475)

No es pot entendre la Guerra Civil de 1936-1939 si se la considera només com un conflicte intern de la política i societat espanyoles. Cal situar-la en el context de la història europea del primer terç del segle XX. Això ajuda a explicar el fet que, des de l’inici, es convertís en un camp de confrontació ideològica per als governs i l’opinió pública internacionals.

Tal com va passar en la Primera Guerra Mundial, la mobilització de pares, marits i germans per a l’esforç bèl·lic va obligar les dones a haver de sostenir la família i assegurar-ne la supervivència, al mateix temps que s’incorporaven als llocs de treball que deixaven lliures els homes en tots els àmbits de l’activitat econòmica.

Dones treballant en la producció de guerra, 28 d’abril de 1937. © BNE (Biblioteca Digital Hispánica, GC-Caja 58/6 18 r/1)

A més d’aquesta doble tasca en els àmbits domèstic i laboral, van fer una infinitat de feines de suport a la rereguarda: cerca d’aliments per a la població desvalguda, ajuda en magatzems de subministrament d’aliments, orfenats, menjadors col·lectius, associacions benèfiques de repartiment de roba i tallers de costura, sense oblidar l’assistència sanitària en hospitals o el paper exercit com a personal auxiliar o com a mestres dels infants que eren evacuats a colònies a la costa mediterrània o a l’estranger, etc.

Infants en refugis a Barcelona. © BNE (Biblioteca Digital Hispánica, GC-Caja 47/5/39)

El caràcter de revolució popular que va revestir la Guerra Civil a la zona republicana en els primers moments va fer que les dones més compromeses i encoratjades per un discurs igualitari en la relació amb els homes s’allistessin als batallons i cossos de milícies que de manera voluntària es van organitzar des dels primers dies per participar directament en la lluita.

Miliciana al front. © BNE (Biblioteca Digital Hispánica, GC-Caja 114/12/2)

La Guerra Civil va propiciar l’arribada de voluntàries internacionals que procedien de tots els racons del món i que van treballar com a metges, infermeres, conductores d’ambulàncies, auxiliars sanitàries, corresponsals de guerra, fotògrafes, etc. Algunes eren brigadistes, d’altres pacifistes i neutrals, moltes estaven vinculades a organitzacions d’ajuda humanitària. La majoria van venir a donar suport a la República, però també n’hi va haver que van ajudar el bàndol revoltat.

Foto de la infermera afroamericana Salaria Kea. Autor desconegut, no localitzat. © NYU (Tamiment Library & Robert F. Wagner Labor Archives, ALBA.PHOTO.015)

Quant a les organitzacions que van brindar ajuda humanitària durant el conflicte, unes van ser neutrals i van ajudar en ambdós bàndols, com el Servei Civil Internacional (SCI), els quàquers britànics i americans (Friends Service Committee i American Friends Service Committee), el Comitè Internacional de la Creu Roja (en el cas espanyol, Creu Roja espanyola) i Save the Children Fund. N’hi va haver d’altres que van col·laborar només amb el bàndol republicà, com ara Socors Roig Internacional i Solidaritat Internacional Antifeixista. I d’altres van donar suport al bàndol revoltat, com ara Auxilio Social, fundada per Mercedes Sanz-Bachiller Izquierdo, o Socorro Blanco, dirigida per la militant carlina María Rosa Urraca Pastor.

“Ajudeu la Creu Roja espanyola en la seva tasca humanitària!”. Autor: Mezquita. Cartell editat per Creu Roja espanyola. Impremta Rivadeneyra, SA. Madrid (circa 1936-1939) © CDMH (PS-carteles, 2194)

Un dels tallers de costura impulsats per la quàquera Francesca Wilson a Múrcia, 1937. © AFSC

Hi va haver molts casos de dones singulars que van arribar com a voluntàries d’associacions humanitàries. Esmentem només a tall d’exemple Elisabeth Eidenbenz, una mestra suïssa que va viatjar a Espanya a començaments de 1938 com a voluntària de l’SCI. Va dur a terme la seva tasca a Madrid i a Burjassot (València). Va tornar a Suïssa a començaments de 1939, però a finals d’aquell mateix mes se la va requerir de nou per ajudar les exiliades espanyoles embarassades que hi havia als camps d’internament francesos. Aquest fou l’origen de la Maternitat d’Elna, que va funcionar fins a l’abril de 1944 i en la qual van néixer més de 600 infants de 22 nacionalitats diferents.

Elizabeth Eidenbenz a la Maternitat d’Elna (circa 1940-1943). © Fonds Elisabeth Eidenbenz – Ville d’Elne

En menys de vint anys, el desig d’una pau duradora es va transformar en una nova conflagració mundial encara més terrible, violenta i mortal que la de 1914. Ni la Societat de Nacions ni els acords de pau no havien pogut assegurar el futur tranquil per al qual havien estat dissenyats.

La política expansionista de Hitler i el seu desig d’hegemonia continental va provocar que, després de la invasió de Polònia, França i Anglaterra declaressin la guerra a Alemanya el 3 de setembre de 1939. Una guerra que es va estendre per tots els confins del planeta i que va originar una crisi humanitària sense precedents. 

De nou, als diferents països implicats en el conflicte bèl·lic es van emprendre grans campanyes propagandístiques de mobilització de les dones. La resposta va ser massiva i una altra vegada es van convertir en un element fonamental com a caps del nucli familiar, incorporades en sectors de l’activitat econòmica o en l’àmbit sanitari com a metges, cirurgianes, infermeres, conductores d’ambulància, etc.

“Un dia en la vida d’una mare de família el gener de 1941”. Dibuix de José Smeets. © MUNAÉ (1979.09289.29)

A la Segona Guerra Mundial van ser moltes més les dones que es van incorporar a les forces armades per lluitar a primera línia de front, com a reservistes, o bé per treballar en unitats de suport.

Liudmila Pavlichenko, franctiradora soviètica, amb dos delegats a Washington D.C. Foto de Jack Delano, 1942. © LOC (2017835891)

Les dones van ser fonamentals en les tasques d’evacuació de la població civil de les grans ciutats, sotmeses a bombardejos aeris, cap a zones rurals més segures. A més, en ciutats i pobles s’encarregaven del subministrament i distribució d’aliments i roba, de la cura de les cantines, de l’atenció mèdica en consultoris i hospitals, de les activitats educatives i de tot el que podia garantir la supervivència enmig de l’horror d’una guerra total que desdibuixava les línies del “front” i del “front intern”.

“Defensa Civil. Es necessiten dones per al servei d’evacuació. Ofereix els teus serveis al teu ajuntament o en qualsevol branca dels Serveis Voluntaris de Dones”. © IWM (PST 15092)

A títol individual o formant part d’organitzacions humanitàries, hi va haver moltes dones que van alleujar la situació dels grups perseguits i dels desplaçats per la guerra, exposant les seves vides per salvar-ne d’altres, fins i tot quan això implicava actuar en contra de les directrius de les seves organitzacions, que en alguns casos van adoptar posicions de neutralitat davant de les persecucions perpetrades pel règim nazi.

Un dels episodis més terribles de la Segona Guerra Mundial van ser les persecucions i l’extermini dels jueus i altres col·lectius per part dels nazis. Homes, dones i infants van ser desposseïts de tota dignitat humana, utilitzats en experiments, torturats, matats a cops o gasats.

Presoneres jueves rere els filats a l’ilot L del camp de trànsit de Gurs. Fotografia presa per Alice Resch-Synnestvedt de manera clandestina, ca. 1942-1943. © USHMM. Cortesia de Hanna Meyer-Moses (78704)

Durant la guerra i en acabar-se, els països europeus es van enfrontar al problema del desplaçament massiu de població civil. Per tal de trobar-hi una solució, el 9 de novembre de 1943, els governs de 44 nacions van decidir crear un organisme internacional per coordinar la distribució d’ajuda, sobretot d’aliments i medicines, i pal·liar les greus situacions a què s’enfrontaven les persones desplaçades: la United Nations Relief and Rehabilitation Administration (UNRRA). La seva creació va constituir una fita en la història de l’ajuda humanitària.

Els “esquadrons voladors d’aliments” de l’UNRRA. Anys quaranta. © UN Archives (S-1167-0009-00001)

Com va passar en acabar-se la Gran Guerra, el 1945 la majoria de dones es van veure obligades a tornar a la llar i assumir el seu tradicional paper subaltern en relació amb els homes. El reconeixement del treball excepcional que van desenvolupar a la guerra s’ha produït de manera molt tardana.

Monument commemoratiu dedicat a la contribució de les dones durant la Segona Guerra Mundial. Es troba a Whitehall, a Londres. L’autor del disseny és John Mills. S’hi representen 17 dones amb els uniformes o roba de treball que van utilitzar en aquells anys en què van participar en l’esforç bèl·lic. A la inauguració, el 9 de juliol de 2005, cinc helicòpters militars pilotats per dones van sobrevolar el centre de Londres.

El 1945 es va acabar la guerra més bàrbara i cruel que havia conegut la humanitat fins aleshores, però la seva fi no va portar pau als cors de la gent, parafrasejant un dels protagonistes de la pel·lícula que es va estrenar a Alemanya el 1946, acabada de reestablir la indústria del cinema: Els assassins són entre nosaltres (Die mörder sind unter uns).

Unes societats destruïdes moralment i físicament van haver d’enfrontar-se a l’horror del que havia passat als camps d’extermini nazis i a les matances en massa de civils perpetrades pels bàndols contendents en bombardejos aeris immisericordiosos i indiscriminats. I, al final, a una última atrocitat: els bombarders nord-americans B-29, que havien arrasat amb bombes incendiàries les ciutats japoneses durant els dos últims mesos de la guerra, van llançar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki el 6 i el 9 d’agost.

Pell cremada d’una víctima supervivent de la bomba atòmica, 1945. © NARA (519686)

La guerra es va saldar amb la mort d’uns 70 milions de civils i combatents. I hi cal afegir els milions d’invàlids i mutilats, els més de 10 milions d’orfes i els milions de desplaçats: civils, soldats desmobilitzats, desertors, presoners de guerra alliberats. Tots intentaven tornar a la seva “pàtria”, fos on fos.

Víctimes de la guerra en una cova a Nàpols (1945). © UN Archives (S-0800-0003-0004-00017)

El fenomen del desplaçament de població va ser el més característic de la postguerra immediata. Moltes persones no tenien on anar i per a d’altres el retorn als seus llocs d’origen va significar un càstig.

Refugiats alemanys desplaçant-se cap a l’oest el 1945. Autor desconegut. © Bundesarchiv (Bild 146-1985-021-09)

Hi va haver moltes repatriacions forçoses o indesitjades. Per exemple, les de dones xineses, coreanes, japoneses, filipines, etc. que havien estat obligades a prostituir-se en bordells establerts per militars de l’exèrcit imperial japonès als països ocupats. Les xifres d’aquestes esclaves sexuals varien; en qualsevol cas, més de 200.000 en el període de 1938 a 1945. Com va passar amb tantes altres atrocitats, després de la guerra va caure sobre elles un vel de silenci fins que el 1991 la coreana Kim Hak-Soon es va atrevir a explicar la història humiliant de les comfort women (dones consol).

Estàtua de bronze d’una comfort woman davant l’ambaixada japonesa a Seül (Corea del Sud) erigida el desembre de 2011. © YunHo LEE

La transició cap a societats en pau no va ser fàcil. El procés de reconstrucció social i econòmica va ser d’una magnitud sense comparació possible amb altres períodes de postguerra. Els avenços per a les dones en els primers moments van ser molt limitats. Es van veure obligades de nou a tornar a una llar en molts casos inexistent. Les famílies estaven trencades, molts dels seus membres havien mort o desaparegut i per a una gran part dels soldats la tornada a casa i la readaptació a la vida civil van constituir una experiència molt dura.

Fullet elaborat per als grups de discussió del Partit Laborista britànic en resposta a l’informe de la Royal Commission of Equal Pay. 1946. © TUC Library Collections

Als països europeus i asiàtics, la guerra havia destruït el teixit social i econòmic i havia produït profunds canvis en les seves cultures polítiques. Des del punt de vista econòmic només la societat americana va sortir beneficiada de la guerra. Els EUA es van convertir en una potència mundial i van utilitzar aquesta força per consolidar el seu poder i control en altres països. El 5 de juny de 1947 el secretari d’estat George C. Marshall va pronunciar un discurs del qual va sorgir el Programa de Recuperació Econòmica per a Europa, l’anomenat Pla Marshall per a la reconstrucció de l’Europa occidental.

Aquesta ajuda va crear, en les dècades de 1950 i 1960, moltes oportunitats de treball de les quals també es van beneficiar les dones. Paral·lelament es produïren transformacions en les relacions entre els sexes i en el paper de les dones en les esferes privada i pública.

Encara que els avenços van ser notables, els canvis sempre són fràgils i en qualsevol moment noves situacions de crisi poden provocar retrocessos. Només l’educació i l’evolució a llarg termini de les mentalitats podran consolidar els deures i els drets pels quals tantes dones han lluitat al llarg de la història.